La casa de Riverton

La casa de Riverton

Kate Morton
Traducción de David Fernández Jiménez

Otro libro que llega a mí sin buscarlo. Una novela que no molesta, que entretiene. La historia es la de una anciana a las puertas de la muerte que rememora los años de su juventud. Ella era una doncella en una mansión inglesa durante la Primera Guerra Mundial y parte de los años 20. La familia propietaria estaba llena de odios, rencores y secretos. Matrimonios, muertes, hijos ilegítimos. Un acontecimiento desencadenará el final de todo. 

Puede parecer muy interesante, pero no lo es ni la mitad que El jardín olvidado y carece de la originalidad de este, las situaciones son previsibles y los personajes sin matices, pero lo dicho, no molesta y sirve para pasar el rato. 

El discurso vacío

El discurso vacío
Mario Levrero
176 páginas

Llegó a mí recomendado y regalado por la Gran Lectora. A ella le gustó mucho. ¿A mí? Pues no sé. Después de leerlo todavía no entiendo nada de este libro. El libro comienza como un ejercicio de caligrafía donde el autor nos va relatando lo que escribe, la frecuencia y la disciplina con la cual lo hace, todo ello para provocar un cambio de conducta; continua con un discurso a modo de diario, escribe lo que pasa por su cabeza en ese momento, nos cuenta anécdotas sobre su perro, su esposa, una mudanza, el ruido que impide el acto de la escritura,... Desnuda su yo, pero realmente no cuenta nada o nada que a mí me interese. 

La infermera tunisiana

La infermera tunisiana
Carles McCragh i Prujà
98 pàgines

Un amic em va dir: “acab de llegir un llibre que de segur que t’agradarà.” Perill!, darrerament aquesta frase l’escolt amb una certa freqüència i no sempre m’agrada el que em recomanen. Però com era una novel·la curta m’hi vaig capficar. I m’ha agradat, i molt.

L’autor ens conta la història d’un enamorament entre un comerciant d’espècies finlandès i una infermera tunisiana. Ell pateix un fort mal d’esquena que no l’abandona des de fa anys i un amic li recomana els massatges de la seva germana. Ella l’accepta com a pacient amb la condició que no es vegin les cares fins que ell estigui curat. S’enamoren l’un de l’altre per les veus i per les històries que es conten, les del deserti la mediterrània i les dels pols i el sol de mitjanit, dos móns allunyats però no tan distints.

Una història preciosa, dolça, calmada, sense precipitacions, plena de lirisme que et deixa amb molta pau interior.

Dos dies a Barcelona

Dos dies a Barcelona
Caterina Cortès
88 pàgines

Caterina Cortés és una jove mallorquina que conec només virtualment pel seu blog No em diguis que és un somni, que em serveix per descubrir llibres, pel·lícules i música, i encara que de vegades no coincidim en els gustos d’altres si que ho feim i és aquesta diversitat el que m’agrada. Fa uns mesos na Caterina ens va sorprendre (supòs que als que la coneixen bé no tant) amb la publicació de la seva primera novel·la.

Aquesta ens conta la historia d’un cap de semana d’una mallorquina a Barcelona, cercant el seu camí i el que trova és un músic de carrer català del que s’enamora. Malgrat la novel·la és previsible en alguns passatges, transpira l’amor de l’autora per la llengua catalana, per Barcelona i per Mallorca (alguns aspectes són autobiogràfics) i només per això ja ho paga.