El cel és blau, la terra blanca

Hiromi Kawakami
El cel és blau, la terra blanca
Traducció de Marina Bornas Montaña
216 pàgines
Quaderns Crema

Com altres vegades vaig arribar a la novel·la gràcies a una recomanació d'un altre blog o la lectura d'una crítica, encara que ara no ho record exactament. No conec gaire la cultura japonesa, llevat dels tòpics i generalitats que tots coneixem i tampoc m'atreu especialment, però l'argument del llibre sí que va cridar la meva atenció. Una dona al final de la treintena amb una vida dominada per la solitud es retroba per atzar amb el seu mestre de literatura de l'institut que la supera en més de 20 anys. El que comença com a encontres casuals i una relació purament de companyia mútua evoluciona en una amistat i més enllà d'ella. Crida l'atenció la frialtat de la relació que es suposa afectiva, cosa no molt habitual a les societats occidentals, però a la vegada es fa natural, flueix sense pressa, sense pressió, inclús sembla retrocedir o estancar-se. Poden dues persones que es troben soles de veritat trobar l'amor quan ja ni s'ho plantegen? Com a les bones històries d'amor sempre ens manté a l'espera de si els dos protagonistes arribaran a declarar els seus sentiments i si aquests seran correspostos. Si us agraden les històries d'amor fora cursileria us agradarà. A mi m'ha agradat molt.