miércoles, 27 de octubre de 2010

Traición

Depositar toda tu confianza en alguien, y que esa persona la traicione, por cobardía, por inmadurez, qué más da. Lo importante es que algo se rompe, lo más importante en una relación, la confianza. Algo que es sino imposible, si improbable recuperar, porque si te engañan una vez, quién te asegura que no volverán a hacerlo, te vuelves cauta y escéptica, te encierras en ti misma y piensas, nunca más, nunca más, yo sola me basto, no dejaré que vuelvan a hacerme daño, no depositaré mi fe en alguien. Y duele, duele mucho, tanto que no se entiende, por qué, por qué. Pero te hace más fuerte, aprendes a enfrentarte a ello, a estar atenta a las señales, a levantarte. ¿El miedo? No dejar que se vuelvan a acercar y no compartir ese gran tesoro que tenemos.



En algún lugar detrás del arco iris
Cuesta arriba,
Hay una tierra de la que escuché
una vez en un arrullo

En algún lugar detrás del arco iris
Los cielos son azules
Y los sueños que te atreviste a soñar
realmente se vuelven realidad

Algún día desearé una estrella
Y despertaré lejos donde las nubes
estén detrás de mí
Donde los problemas se derritan como gotas de limón
Lejos y por encima de las chimeneas
Ahí es donde me encontrarás

En algún lugar detrás del arco iris
Azulejos vuelan
Aves vuelan a través del arco iris
Por qué entonces oh ¿por qué no puedo yo?

Si pequeñas aves azules vuelan felices
A través del arco iris
Por qué, oh ¿por qué no puedo yo?

sábado, 23 de octubre de 2010

Afortunada

Ahir es va casar un amic, un gran amic meu, i en un moment de la cerimònia, el nuvi va fer un parlament d’aquells que provoquen un torrent d’emocions i reflexions, va comparar la vida amb la sala d’espera d’una estació. A mi m’encanten els símils de la vida amb els trens, però per jo més que la sala d’espera, la vida és el viatge, les pujades i baixades de trens i els canvis de rumb. I malgrat tots els entrebancs que em vaig trobant pel camí, em sent molt afortunada per els passatgers amb els que vaig coincidint: el meu inseparable company de viatge que puja i baixa amb jo a totes les estacions i que m’anima a agafar un tren quan no estic convençuda de si el trajecte serà dur o em fa por, que m’abraça quan efectivament el trajecte no ha complit les meves expectatives i tenc por o no tenc eima d’agafar un altre tren, i els passatgers que em vaig trobant casualment, alguns dels quals van seguint els mateixos trajectes que jo, de vegades en perd qualcun, però també em vaig guanyant, i tot va enriquint el meu viatge, i mir cap enrera i veig que el trajecte ha valgut la pena, i mir cap endavant i veig que el que em resta de viatge valdrà la pena. Gràcies a tots aquells que viatjau amb mi, encara que no vos ho digui, us estim, em feu afortunada.