sábado, 23 de octubre de 2010

Afortunada

Ahir es va casar un amic, un gran amic meu, i en un moment de la cerimònia, el nuvi va fer un parlament d’aquells que provoquen un torrent d’emocions i reflexions, va comparar la vida amb la sala d’espera d’una estació. A mi m’encanten els símils de la vida amb els trens, però per jo més que la sala d’espera, la vida és el viatge, les pujades i baixades de trens i els canvis de rumb. I malgrat tots els entrebancs que em vaig trobant pel camí, em sent molt afortunada per els passatgers amb els que vaig coincidint: el meu inseparable company de viatge que puja i baixa amb jo a totes les estacions i que m’anima a agafar un tren quan no estic convençuda de si el trajecte serà dur o em fa por, que m’abraça quan efectivament el trajecte no ha complit les meves expectatives i tenc por o no tenc eima d’agafar un altre tren, i els passatgers que em vaig trobant casualment, alguns dels quals van seguint els mateixos trajectes que jo, de vegades en perd qualcun, però també em vaig guanyant, i tot va enriquint el meu viatge, i mir cap enrera i veig que el trajecte ha valgut la pena, i mir cap endavant i veig que el que em resta de viatge valdrà la pena. Gràcies a tots aquells que viatjau amb mi, encara que no vos ho digui, us estim, em feu afortunada.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Un dia vares pujar al vagó que em portava a la feina. Al principi no parlàvem, com els desconeguts al principi del trajecte. Però, de cop i volta, ens divertíem tant i tant junts com els nins petits fent entremaliadures junts, mentre els pares parlen de coses importants (vease ccc).
Ara viatgam junts també moltes vegades... Esper que sempre pugui pujar al teu vagó (senzill, humil, elegant, càlid...) encara que sigui de “polizon” o aferrat al balconet del darrera.
Moltes moltes gràcies
pato