Afortunada

Ahir es va casar un amic, un gran amic meu, i en un moment de la cerimònia, el nuvi va fer un parlament d’aquells que provoquen un torrent d’emocions i reflexions, va comparar la vida amb la sala d’espera d’una estació. A mi m’encanten els símils de la vida amb els trens, però per jo més que la sala d’espera, la vida és el viatge, les pujades i baixades de trens i els canvis de rumb. I malgrat tots els entrebancs que em vaig trobant pel camí, em sent molt afortunada per els passatgers amb els que vaig coincidint: el meu inseparable company de viatge que puja i baixa amb jo a totes les estacions i que m’anima a agafar un tren quan no estic convençuda de si el trajecte serà dur o em fa por, que m’abraça quan efectivament el trajecte no ha complit les meves expectatives i tenc por o no tenc eima d’agafar un altre tren, i els passatgers que em vaig trobant casualment, alguns dels quals van seguint els mateixos trajectes que jo, de vegades en perd qualcun, però també em vaig guanyant, i tot va enriquint el meu viatge, i mir cap enrera i veig que el trajecte ha valgut la pena, i mir cap endavant i veig que el que em resta de viatge valdrà la pena. Gràcies a tots aquells que viatjau amb mi, encara que no vos ho digui, us estim, em feu afortunada.